top of page

Malaltissa obsessió

Actualizado: 14 jun 2021


Josep Puy

Diari de Terrassa - 10/12/2020


PER xat, per carta, retòric manifest o possible brindis eufòric (Santa Bàrbara/artilleria, la Immaculada/infanteria, Verge de Loreto/aviació) –renoi qui més! - una munió de militars retirats manifesten la seva preocupació i descontentament amb el rumb de la política de l’Estat i l’estratègia pactista del govern central. Una vegada més la pàtria està en “perill”. Diuen que cal moure fitxa perquè Espanya els ho demana. Sembla que el llistat de

signatures augmenta, dia a dia, amb la presència de tot un reguitzell de generals i comandaments allunyats de la vida activa militar. Hi ha una àmplia majoria d’estrelles de quatre i vuit puntes, i una presència més reduïda d’oficials (tinents i capitans). Antics, “experts” i coneguts alts comandaments no tenen cap mena de recança a palesar tota mena d’inquietuds i incerteses sobre el futur d’Espanya i el possible trencament de la seva unitat.

“España antes roja que rota” resava un vell eslògan. Res de nou en una part de l’estament militar que ha viscut i divulgat altres comentaris i accions en les darreres dècades i que el ministre de Defensa de torn s’ha cuidat de sancionar sense fer massa soroll. Aquests dies n’hem conegut de nous. Tot sembla agafat amb paper de fumar. El llistat d’incidències no és intranscendent i això demostra que, amb el pas dels anys, molts uniformats no volen o no han sabut entendre quina és la seva veritable tasca dins una institució que es proclama

neutral i ha de romandre sempre en segon pla i al servei del govern democràticament escollit en cada convocatòria electoral. Malgrat tot, qui hagi fet el servei militar haurà pogut

copsar el delit protagonista/histriònic d’alguns comandaments i també massa sovint una crònica febrícula guerrera per donar resposta a tota mena de conspiracions, atacs i hipotètics enemics. Recordeu els rumors de “Radio Macuto”?


Enric Juliana ens recordava que aquesta paranoica/preocupant situació que estem vivint és del tot impensable a la resta d’Europa. Enlloc militars retirats es plantegen ni poden manifestar el seu desgrat sobre acords i coalicions governamentals en el país corresponent. Aquí hi ha un sentit d’excepció que es tradueix en els sorolls de sabres obsolets que arriben

des de les casernes o espais de trobada del personal de la reserva. Fóra una gran temeritat

per part meva voler argumentar tota aquesta excepcionalitat en un senzill article i no sent

expert en història militar com d’altres professionals del ram. En tot cas, deixeu-me apuntar

alguna reflexió.


Els militars tingueren un singular/destacat protagonisme en les confrontacions liberals i

en l’edificació de la idea d’estat del segle XIX.

La seva participació fou habitual –“pronunciamientos” – davant la crisi/cloenda de qualsevol

discurs moderat i l’inici de minsos períodes progressistes al llarg del segle. Els militars

jugaven totes les partides. El seu protagonisme anà en augment en el nyap/disseny d’un ambiciós estat de signe conservador, oligarca i radicalment centralista que va pujar parets –a cops de lleis, repressió i decrets - durant l’època isabelina i va continuar/acabar l’edifici en temps de la Restauració canovista.


Foren convidats a taula per participar de forma activa i directa en aquell projecte conjuntament amb l’Església, la monarquia i les elits econòmiques, sota l’empara d’una Constitució (1976) a mida dels interessos i voluntats d’una minoria. Els “pronunciamientos” es canviaren pels cops d’estat sempre que la situació ho reclamés. En coneixem uns quants. Els militars foren accionistes de ple dret d’aquell singular negoci. Varen assimilar un pervers/

equívoc protagonisme, amb el suport corresponent, com a garants d’aquell projecte:

la “unidad” d’Espanya. Cuba i Catalunya visqueren molt habitualment el seu enuig davant

el perill d’alguna esquerda que alterés les previsions establertes. El capità general de torn

tenia sempre la darrera paraula i la signatura de les execucions. El pretorianisme es convertí

en moneda corrent. Els militars podien I havien de dir-hi la seva en qüestions públiques

i polítiques. Ho agafaren com un deure i una obligació. Se sentien del tot legitimitats. Aquest pretorianisme es va enriquir amb l’africanisme dels que volien preservar/renovar l’esperit de conquesta i colonitzador en el nord d’Àfrica després del desastre de 1898. Les diferents i noves promocions varen interioritzar aquest paper interventor i decisori que va tenir en el cop militar de 1936 el seu moment més àlgid. Haureu vist que per a alguns signants i xatejadors, d’aquests dies, és el referent per excel·lència. En definitiva, falsos marmessors d’un pervers llegat que continua atemorint i desconcertant forans i nadius. Poca broma!



Descarregat l'article

Malaltissa obsessió. Diari. 10.12.2020
.p
Download P • 67KB



29 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comentarios


bottom of page