Josep Puy
Diari de Terrassa - 01/04/2021
L’interessant reportatge del Diari sobre el 105è aniversari del cinema Catalunya em porta nombrosos records d’aquesta i de moltes altres sales de projecció de la ciutat. L’aniversari és una molt bona i agraïda excusa per obrir el calaix de les anècdotes i les vivències d’un temps passat. Molts lectors coincidiran de que es tracta d’un capítol molt important i gens secundari de la historia contemporània de Terrassa. Qualsevol referència als nombrosos i desapareguts cinemes es converteix en un viatge pel temps de la nostra infantesa i joventut on algunes matinals i moltes tardes viscudes ocupen un important espai dins la nostra memòria col·lectiva. Centenars de pel·lícules i dotzenes de NO-DO(s) es situen en un lloc preferent del nostre imaginari. De tot aquell temps llunyà ja només resta el cinema Catalunya dins una peculiar i perseverant resistència que desperta l’admiració de la ciutadania local i forana. Hauríem de pensar en el valor i la importància que representa un cinema d’aquesta categoria i una fidel programació de qualitat en el bell mig de la imparable crisi que han patit molts pobles i ciutats de tota mida. Caldria tenir ben present que alguns empresaris del sector hi van arriscar, en el seu dia, molt temps i molts diners per garantir una continuïtat que el bon encert de l’Ajuntament va seguir fent possible des del 2000 ençà.
De tot aquell temps llunyà ja només resta el cinema Catalunya dins una peculiar i perseverant resistència que desperta l’admiració dela ciutadania local i forana
A Terrassa hi havia tot una constel·lació de sales cinematogràfiques i cadascú tenia les seves preferències en funció de la temàtica, els horaris i també la mobilitat. Hi havia una oferta àmplia amb sales de tota mida, ubicació, programació i personal assistent. El Salón Cataluña i el Principal gaudien de la millor consideració per la seva comoditat, elegant mobiliari i selecta programació. De petit hi anava en comptades i assenyalades ocasions. Imperava el silenci i el bon abillament del personal. Val a dir que al costat del cinema Catalunya es podia assaborir el millor cafè de la ciutat conjuntament al que s’oferia en el Bar Elèctric de l’estació del Tren de Baix de la mà d’un cambrer d’extrema amabilitat. En segons quins cinemes, hom ja se sabia que el soroll i el personal assistent podrien dificultar determinades projeccions. No hi havia possibilitats d’error i més si es tractava del temps de revetlles i/o de Festa Major. Per edat i proximitat, el cinema La Rambla i el Doré eren els meus cinemes habituals però tampoc representava cap problema visitar el Recreo o l’Alegria o l’inoblidable Socialet, entre d’altres. En la majoria hi havia una programació especial de Setmana Santa d’acord amb l’estricta religiositat de l’època. Ben cert que un bon nombre d’anècdotes i records del nostre imaginari es vinculen amb aquest món. La setmana escolar, llarga, tediosa i amb dissabtes inclosos, donava prou temps per pensar en les pel·lícules del diumenge i organitzar la corresponent expedició. Hi havia, dins la grisor de l’època, molta il·lusió i delit en tot el que es feia en els moments de lleure i diversió. Les rutines i mancances no impedien la felicitat més simple i preuada. La jornada festiva tenia un valor excepcional.
Al cinema s’hi anava amb ganes de participar en l’aventura a la que ens convidava l’argument i el repartiment de torn. Ho vivíem i/o patíem des de l’inici fins el final. Calia retenir tot l’entramat i poder gaudir-lo i revisar-lo mentalment tantes vegades com fes falta. El dilluns ens faltava temps fins arribar a l’escola per explicar-nos mútuament les pel·lícules que havíem visionat en les diferents sales. Així, doncs, es tractava d’una activitat en tres temps: l’etapa de prèvia mentalització, la passió i neguit com a fidels espectadors, i els comentaris/gesticulacions dels dies posteriors. El món del cinema omplia les nostres vides i es completava amb el reguitzell d’anècdotes/bretolades provinents d’alguns personatges i que es convertien en la sorpresa de la jornada. Tot això ja és història i de tots aquells espais només resta el Catalunya com un heroic supervivent després d’un perllongat i dramàtic naufragi. Si us plau, no oblidem la seva trajectòria/història quan expliquem els atractius de la ciutat i les seves singularitats. També ha de formar part del catàleg-itinerari expositiu. La nostra estimada Terrassa ofereix moltes més possibilitats històrico-turístiques de les que hom imagina.
Descarregat l'article