top of page

TERRASSA“La realitat dels exiliats encara continua en el present”



Diari de Terrassa - Abril/2024






L’historiador Josep Puy i Juanico ha publicat el seu darrer llibre “Miquel Almirall i Queralt. Memòries, 1939-1940. Resistir i sobreviure en els camps de concentració francesos”,

un testimoni directe de l’experiència del terrassenc (1915-2002) a quatre camps de concentració francesos, al que es va sumar un perllongat exili. Al llibre s’afegeixen dietaris i memòries d’altres terrassencs que expliquen el sofriment de la guerra i la tragèdia d’un forçat confinament. Un document inèdit i d’excepcional valor on es descriu un testimoni fonamental per explicar la història recent. Una obra que convida a parlar sobre com es va viure l’època de l’exili a Terrassa, la realitat dels camps de concentració francesos i, en definitiva, la necessitat de reconeixement del que ell mateix anomena “la generació de la república”.


Per què és important parlar de Miquel Almirall i Queralt?

Jo el que he volgut destacar són les seves memòries dels camps de concentració. Parteix d’un document que no es coneixia, un text inèdit, que suposa una aportació d’un valor immens. Sempre s’havia dit que havia estat en tres camps, i va estar en quatre: Saint-Cyprien, Agde, Vernet i Septfonds. En els documents descobrim la vida d’en Miquel Almirall i la vida d’altres terrassencs que li fan companyia, li fan costat durant la seva estada als camps, Trobem un aspecte de complicitat, solidaritat, una visió subjectiva i personal en què es descriu el dia a dia al camp de concentració. I ja et dic, la vida en els camps és una vida molt dura. Aquest testimoni és una aportació més a la història dels camps.


Són molts els terrassencs que van anar als camps de concentració? 

És molt difícil donar números exactes, però la magnitud és molt gran. Podríem parlar de 1.000 o 1.500 persones. Hem de dir que l’exili és una cosa i els camps de concentració són una altra. La majoria, però, trepitjaven els camps. A Agde, per exemple, sabem que van anar-hi 140 aproximadament. A Vernet, estem parlant d’un 200. La presència de terrassencs va ser molt gran als camps, com són els ja esmentats i altres com els de Bram, el de Gurb o el de Ribesaltes, que és el camp de concentració que més ha perdurat de la història d’Europa.També és clar, tenim dades a partir del març i l’abril de l’any 1939. Dels primers dies, setmanes, no hi ha res, no es conserva res. Per tant, és difícil saber les xifres exactes. Encara queda molt per fer, de moment ens movem a partir de testimonis concrets.


Com es va viure l’exili a Terrassa?

S’ha d’anar amb compte. Si vols una xifra exacta, és veritat que es diu que són 2.000 terrassencs aproximadament els que marxen cap a l’exili, però podrien ser molts més. Terrassa, de fet, és de les ciutats on n’hi ha més exiliats. La gent marxava corrents, en fileres, sobretot entre el 21 i 24 de gener. del 1939. Els que ho van viure expliquen que els dies posteriors, a la ciutat hi havia un silenci immens, era una ciutat fantasma. La gent marxava de la ciutat perquè creia que era la millor opció, o perquè no podia acceptar que el feixisme entrés a la seva ciutat. Alguns potser es preguntaran, si les tropes franquistes van entrar el dia 26, per què la gent es va esperar tant a marxar? Hi ha diverses respostes, però jo em decanto per pensar que la sensació de derrota imminent no es va tenir fins bastant tard. Fins deu dies abans, la vida continuava, tot i que molt precària, però la quotidianitat es mantenia. Això és molt típic de les guerres, deu ser molt difícil acceptar i assumir la realitat. Cal afegir que Terrassa és l’única ciutat de Catalunya amb tres alcaldes republicans morts a l’exili a Mèxic: Samuel Morera i Ribas, Jaume Figueres i Salelles i Ramon Soler i Orriols. Això s’ha de reivindicar.


Què va passar amb els que es van quedar a la ciutat?

Comença la repressió. Una de les lleis de Franco de responsabilitats polítiques tenia caràcter retroactiu d’anys anteriors. Apareix el fenomen dels emboscats, persones que no van marxar i que es van quedar amagats en habitacions tancades a casa, en alguns casos més de vint anys. Aquí a Terrassa hi ha constància que això passava. Els falangistes anaven a les cases picant les parets, o esperant que algú tingués una relliscada, un detall que demostrés la presència d’una altra persona a la llar familiar. Per exemple, es fixaven en la quantitat de menjar que la família comprava a la botiga, per veure si era sospitós. Aquí apareix el verb més conjugat en temps de guerra: delatar. Era una pràctica comuna, i avui dia hi ha gent que no sap qui va delatar als seus familiars en aquella època.


Hi ha hagut suficient reconeixement pels exiliats?

Rotundament no. És a dir, al món de l’exili terrassenc, el reconeixement pot haver vingut per publicacions, llibres, conferències, però des del punt de vista ciutadà, o com a societat, aquest reconeixement no hi és. Alguns d’ells són mereixedors d’aparèixer als carrers de la ciutat, com és el cas de Miquel Almirall i Queralt. Aquella generació de la república s’ha anat oblidant amb el temps, no amb mala fe, però no han tingut el reconeixement necessari. La gent que es va exiliar i que viu a Mèxic se senten oblidats. Sempre em pregunten per Terrassa, i la visualitzen a través de les històries dels seus avis, una ciutat imaginària que porten al cor. Parlo de terceres generacions que viuen a Mèxic i saben parlar el català. I a França, a ciutats com Lyon, Perpinyà, París o Toulouse, hi ha terrassencs. Són persones que van marxar el gener del 1939 i que no van tornar més. Però el més impressionant és que tants anys després, aquestes famílies encara estimen Terrassa. La realitat dels exiliats encara continua després de la guerra.


2 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

コメント


bottom of page