top of page

Miquel Almirall, l’Esquerra històrica des de Terrassa

Actualizado: 17 jun

Joan Alcaraz

Gaudir la cultura - Juny/2024

#GaudirLaCultura



Aquest llibre ens posa a l’abast les memòries de dos anys històricament decisius (1939 i 1940) del terrassenc Miquel Almirall, nascut l’any 1915 a la cocapital del Vallès Occidental, on va morir el 2002. L’historiador local -i excompany meu de batxillerat i COU- Josep Puy les ha recollit, introduït extensament i anotat -amb un pròleg de Raül Romeva, actual president de la Fundació Josep Irla– en un volum que constitueix una nova i valuosa contribució a la memòria històrica de Terrassa i de Catalunya.


La gran aportació de l’obra és, singularment, la minuciosa descripció de les lamentables condicions de vida en què van resistir i sobreviure els exiliats catalans i espanyols als camps de concentració francesos. Poques vegades l’he vist tan ben explicada com a les valuoses memòries d’Almirall, un dels exponents, des de Terrassa, de l’Esquerra Republicana històrica, també destacat artista plàstic i després funcionari de la UNESCO des de París.


Fa anys havia conegut igualment aquestes malaurades vivències a les cartes que el poeta Agustí Bartra envià a Pere Vives, un amic seu també exiliat i internat, entre d’altres, a camps com el d’Agde, dit “dels catalans” -la majoria dels seus refugiats ho eren- i el més digne de tots aquells sinistres espais.


I recordo, igualment, haver percebut del tot assenyalada la situació en la resposta que em donà un altre exiliat i més tard prestigiós i també polèmic periodista esportiu, Josep Morera Falcó, en una entrevista que vaig fer-li l’any 1979 al mític setmanari egarenc Al Vent, també reproduïda al meu llibre Terrassencs Terrassenques (1982): “Els francesos, jo crec que es van portar amb nosaltres com uns veritables…francesos”. Més clar i català…


Quan Miquel Almirall, ja força gran, va tornar a Terrassa des de l’exili parisenc, vaig tenir l’honor de conèixer-lo i de poder-lo tractar, en un context polític ben interessant. S’apropaven, l’any 1979, les primeres eleccions municipals de la democràcia, i nosaltres, els militants a la ciutat de l’avui històric -no estic parlant de l’ultradretà FNC actual- Front Nacional de Catalunya, vam formar una coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i el petit i desaparegut Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Les trobades les fèiem en una petita part de les dependències de la històrica Casa del Poble, que després tornaria a ser requisada per ordre governativa i encara avui, escandalosament, no retornada als seus legítims propietaris, l’ERC local.


L’Almirall que jo vaig conèixer aleshores era un cavaller pausat i dolç, de veu trèmula, ple de dignitat -el llibre ho dóna a entendre clarament- i artífex de la memòria històrica. D’una memòria de la qual, els anomenats progres a l’època -i que ens crèiem gairebé menjar-nos el món-, no en sabíem gran cosa, però que després, progressivament, hem anat descobrint.

Aquest llibre sobre la vida d’aquest destacat egarenc revela novament el sentit nacional i la determinació patriòtica d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que, els darrers anys, ha estat sovint criticat des d’altres sectors de l’independentisme, fins i tot mitjançant adjectius -ben desagradables- com botiflers o traïdors. Podem votar-los o no -jo ho he fet, però no sempre; podem estar més o menys d’acord amb les seves estratègies, però ningú no té dret a posar nacionalment en qüestió el partit dels presidents de la Generalitat Francesc Macià, Lluís Companys o Josep Irla, o, del Parlament, Heribert Barrera. Ningú no pot acusar-los d’anar contra la causa de Catalunya, ni abans, ni ara -tot i que tornin a tenir un moment complicat- ni, no cal dir, en el futur.




2 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments


bottom of page