Josep Puy
Diari de Terrassa - 08/01/2021
Fa pocs dies hem dit adéu a una persona de molt talent,
gran categoria intel·lectual i de nobles conviccions. Els qui el varen tractar
saben i recorden la fermesa del seu caràcter, la seva exquisida discreció i
notòries capacitats. Dins un hipotètic/interessant col·leccionable biogràfic d’en
Corominas ens trobaríem amb un ampli llistat d’àmbits que, de manera
conjunta, ens oferirien un perfil força afinat de la seva vàlua i trajectòria.
Cadascú pot fer recordatori, lectura i afegitons del que més conegui i/o hagi
viscut. Hi podem encabir la professió mèdica, la recerca, la docència
universitària, la gestió hospitalària, la militància socialista, el compromís amb la
política municipal, l’activitat parlamentària a les Corts de Madrid, la maçoneria,
la colla d’amics de l’Sferic....i l’Ateneu Terrassenc. En aquesta entitat era
president des de 2009 i li tocà viure uns complicats inicis. Aquesta faceta és de
la que tinc un lògic interès i un amable compromís d’escriure alguna cosa.
Enguany l’Ateneu farà vint-i-cinc anys de la seva refundació, l’any 1996.
Aquesta entitat endegava una segona etapa després de la que visqué en el
segle XIX (1879-1898) i que va estudiar i situar, històricament, Lourdes Plans
a la que seguim recordant amb emoció i sincera gratitud. Des de 1996 han
passat moltes coses i faltaria a la veritat sinó reconegués també alguns
moments personals quelcom difícils que, sortosament, ja formen part del
passat. Josep Corominas ha estat una persona decisiva en la vitalitat i
dinamisme de l’Ateneu dels darrers anys i en garantir, des de la celebrada nova
seu del carrer Sant Quirze, unes perspectives de futur que el continuen
presentant com un referent excepcional dins el mapa cultural de la ciutat.
Em vaig incorporar a l’Ateneu poc després d’iniciar el seu nou periple --a finals
dels noranta. Va ser gràcies a l’enyorat Francesc Olivé que em convidà a
participar en les diferents activitats en el local del carrer d’Antoninus Pius. Va
confiar sempre en mi i em rebé amb els braços oberts. Era molt bona persona.
Noble i perseverant. En vaig ser president entre 1999 i 2006. En aquells anys
conegué gent extraordinària, alguns ja han marxat, --darrerament Gaietà Borràs
- , organitzàrem tota mena de xerrades i interessants sopars-tertúlia a la
xurreria Rosa de Ca n’Anglada, vaig patir la cruesa d’algunes desavinences,
vàrem navegar sovint en les aigües de la precarietat i també reconec que la
meva implicació, per motius i compromisos professionals, fou insuficient, en
moments, on calia molta fermesa en la seva gestió diària. En qualsevol cas
representà una experiència extraordinària i inoblidable. Tot això ja és història
però la recordo a mode de merescut homenatge que permet valorar molt més
el moment present i la vitalitat de l’Ateneu. Abans i ara hi ha hagut molta
voluntat en fer coses per Terrassa - per la ciutat que estimà tant Corominas -,
per l’art i la cultura, i sobretot per aprendre i compartir els valors de la
convivència, la llibertat i la solidaritat. Aquests són també els que Josep
Corominas defensà sempre sota la seva presidència i que remarcava en una
entrevista que l’estimada Rosa Maria Vives li feia en el Butlletí de l’Ateneu del
mes de novembre de 2009. El llibre imaginari sobre la història de l’Ateneu
Terrassenc em porta molts bons moments de relació i converses amb el Josep.
Amb el pas dels anys, les activitats augmentaran en nombre i diversitat. És
impossible no trobar una proposta/curs/iniciativa adient als múltiples interessos
dels nombrosos socis i seguidors. Tothom hi ha trobat el seu espai. Les portes
són obertes de bat a bat. El contingut del Butlletí mensual és una mostra
fefaent i inqüestionable. Penso en el sopar anual, ell sempre anava molt ben
abillat i tenint cura de tots els detalls i dels autèntics reconeixements a les
persones que estimen Terrassa i el seu Ateneu. Recordo la seva erudició i els
seus coneixements d’història. No puc oblidar una emocionant sortida per
alguns indrets fronterers de l’exili republicà. Tenia la impressió, gens errònia, de
que sabia de tot. Qualsevol trobada, de més o menys estona, s’acompanyava
d’un allau de propostes per organitzar sortides, taules rodones, presentacions
de llibres i/o conferències. Proposava i escoltava tots els suggeriments. La seva
agenda mental sempre estava oberta. Tot eren facilitats i aquest ha estat i
segueix sent l’agraït tarannà de la junta directiva que li ha fet sempre costat.
Es diu que les persones s’identifiquen pel seu llegat, generositat i empremta.
Per això a Josep Corominas el tindrem sempre ben present sense oblidar tots
aquells que han col·laborat, en diferents moments, en el recorregut d’aquests
vint-i-cinc anys. El reconeixement i la gratitud són infinits.
Descarregat l'article
Comentários