Joan Tamayo Sala
Diari de Terrassa, El Món edició Terrassa - 29/10/2020
ENMIG d’aquesta “pandèmia” que ens té “captius” d’una estranya realitat, on la ja precària
i tan necessària “comunicació humana” ha quedat definitivament sotmesa o bé sota els “poders” o bé directament en mans de la “tecnologia” alienant, el bon amic, gran historiador i “cronista” local en Josep Puy ha presentat “en petit comitè” el seu últim llibre, “Crònica de grisos… Anècdotes i records en temps d’infantesa i adolescència”.
Aparentment, sembla una “crònica” o un relat de fets històrics viscuts pel mateix Josep
durant la seva infantesa i adolescència, en el seu estimat barri de Ca n’Aurell, i en
una Terrassa grisa, borrosa, víctima d’una dictadura, però estranyament “viva”, durant
els anys 60 i 70. Però jo crec, malgrat l’extremada senzillesa i humilitat del Josep, que
estem davant d’un llibre de “memòria històrica” implacable, que amb un llenguatge
senzill, però molt pedagògic i intel·ligent, barrejant la tendresa amb la ironia, en Josep
Puy “el noi de Cal Maties” (un emblemàtic comerç de la nostra ciutat) ens fa de
narrador i alhora “protagonista” d’uns anys, difícils però molt interessants, de la nostra
història local. Sí, de la història local, que no és menor, ni de bon tros, ja que com molt
bé diu, també, en el pròleg, en Vicenç Villatoro, ¿hi ha alguna història que no sigui local?,
on passen les coses?, sinó als llocs.
Tal com ens recorda en Vicenç Villatoro en un pròleg “entranyable”, els records són
història, i el noi de Cal Maties, treballador incansable i devorador d’arxius i biblioteques
fent investigació i recerca constants, tal com ens ha demostrat en altres dels seus
llibres de la història de Terrassa (com l’esplèndida biografia d’Alfons Sala i Argemí, el
comte d’Ègara), en aquesta “Carta de grisos” ens passeja per a la seva memòria personal,
que no deixa de ser memòria col·lectiva. I cal saber que, sense memòria, no hi ha història,
i sense història no hi ha futur.
És per aquest motiu que el llibre del noi de Cal Maties em permet reivindicar aquest
valor col·lectiu que se’ns ha negat, de forma impune, des del final de la dictadura, i que
és la nostra memòria col·lectiva. I aquest “crim” cultural que han comès els diferents
poders polítics, durant tots aquests anys, és una gran assignatura pendent, si volem una
societat realment lliure i democràtica.
El “dret al no oblit” és un dret fonamental. Com pot ser que hàgim amagat a les nenes
i als nens de diverses generacions la memòria dels seus pares, avis, del seu país, de
la seva ciutat, de la seva gent, de la seva realitat?, sense que això no hagi afectat greument
una “educació total i integral per poder ajudar a fer persones autònomes, lliures,
madures i més humanes?”. “El poble que no coneix la seva història no pot comprendre
el seu present i, per tant, no el domina, per la qual cosa són uns altres els que ho fan
per ell.”
La memòria històrica és un instrument per enfortir la democràcia, com a element
de lluita contra la impunitat, com a eina per a la defensa dels drets humans i com a element
ideològic de construcció i vertebració de la societat.
És per això que hem d’agrair aquest treball, del Josep “el noi de Cal Maties”, que amb la crònica dels fets i persones del barri de Ca n’Aurell i de la ciutat de Terrassa durant
les dues dècades (60 i 70) ens il·lustri per poder entendre com era la vida de la
gent (entre elles la meva) en aquella època, i ens permet entendre i veure molt més enllà
que el simple fet, o la simple anècdota, aparentment, sense importància.
A més a més, el seu autor demostra en aquest llibre que ha seguit al detall els aprenentatges d’un dels seus mestres, el gran historiador i professor Pierre Vilar. Ja que construeix el relat i la descripció dels fets i dels seus protagonistes, lligant molt bé els diferents nivells de l’activitat social. I, sobretot, perquè podem gaudir de la història total,
amb lletres majúscules, o sigui la que s’explica de baix a dalt i no al revés...
Podria citar mil detalls i històries que m’han entusiasmat del llibre, però en ressaltaré
un parell, per demostrar el talent i la sensibilitat del Josep Puy, que aprofita molt
bé el relat per reivindicar de forma justa i necessària molts oblits greus dels nostres “governs”. Per exemple quan parla d’espais emblemàtics de la història de Terrassa i de Catalunya, com és el del pavelló Sferic de la Sagrada Família, on per exemple en una època
tan important com la que va des de la mort del dictador fins als primers anys de la
Transició va tenir un paper destacat (recordem que en aquest espai es va celebrar, l’any
1976, el primer míting autoritzat del PSUC -“Socialisme en llibertat-), un partit sense el
qual no s’explicaria la resistència antifranquista ni els transcendentals anys posteriors.
O també, durant el mateix any, el mític recital del nostre Lluís Llach (acompanyat
dels “grisos” corresponents amb les seves raons, en forma de “porra”). Com és que
aquest espai no té un lloc en el record col·lectiu de la ciutat? (una placa, una plaça...).
O per què les joves generacions no poden gaudir, per exemple, d’un mapa dels comerços
i botigues històrics de la ciutat, amb la seva història? Uns espais nombrosos, plens de vida i entranyables, on es desenvolupava una part molt important de la història de les persones i de les ciutats i pobles. Una botiga era molt més que una casa, com la del Cal Maties (cantonada del carrer de l’Infant Martí amb carrer de Ramon Llull), que des del 1935 va omplir i servir, amb valors humans, ara perduts, la vida de molts veïns i veïnes. Vaig a la tenda, ara vinc..!, oi que sí, Josep?
En el llibre trobareu multitud d’anècdotes històriques que explicades amb aquest
punt d’humor “satíric” us faran passar unes estones inoblidables. Com quan explica
aquelles primeres classes de català, mig “subversives”, en tombar de la dictadura,
quan anava a fer de professor a les escoles, sota les ordres de la “gran” Anna Santamaria
i el Noi de Cal Maties diu que se sentia com un professor de “noruec “o “vulgar”
en el seu propi país (trist a la vegada). I ja no puc més perquè ús explicaria tot el llibre.
Gràcies, Josep Puy, per aquest regal de llibre, ple de “bocins” essencials de memòria,
i instrument molt necessari per ajudar a recuperar aquests “valors” humans” que tant
reivindiquem i que tant necessitem en aquests moments, si volem redreçar el
col·lapse existencial en què vivim. Llegiu, si us plau, “Memòria de grisos”, del nostre historiador Josep Puy.
* L’autor és advocat, activista dels DDHH, membre de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i poeta
Descarregat l'article Diari de Terrassa
Veure l'article al web de El món edición Terrassa