top of page

Aquella tarda de dilluns

Actualizado: 1 nov 2021

Josep Puy

Diari de Terrassa - 25/02/2021

Ja han passat 40 anys del cop d’Estat que protagonitzaran tot un conjunt de militars i guàrdies civils. Se saben més coses, però no pas totes ni de bon tros. Agradi o no, els interrogants continuen. Sembla que blanquejar és el verb més conjugat de la temporada. És un verb de múltiples aplicacions i possibilitats. He escoltat el discurs de Felip VI. En aquestes alçades de la pel·lícula ja no hi ha lloc per a les sorpreses i si per l’emprenyament/desconcert més ampli i generalitzat. Com s’explicarà la història d’aquests quaranta anys?. Caldrà garbellar a fons. Davant el sidral i la corrosió que ens envolta potser és molt més aconsellable fer recordança de la particular vivència de cadascú d’aquella tarda de dilluns de fa 40 anys.


Sempre és interessant remenar en els calaixos de la memòria i veure què recordem o què pateix un natural/progressiu enfosquiment. De les dates més assenyalades es recorden moltes coses. La pregunta es prou rutinària: On estaves/què feies aquella tarda?. Cadascú té el seu particular 23-F i ho pot reproduir quan vulgui com passa amb les riuades de 1962, el concert de Pete Seeger de 1971, la mort de Franco de 1975 o l’arribada al centre d’instrucció per iniciar el corresponent servei a la pàtria – “Campamento San Gregorio, matadero de reclutas”. Per descomptat cal tenir una certa edat per fer aquest pelegrinatge malgrat que tots els interessats en aquest singular viatge poden pujar al tren en l’estació que més els hi plagui o pertoqui. Amb més o menys distància cronològica enllacem els punts més remarcats de la memòria per definir amb notable precisió el nostre passat. La silueta resultant és inalterable.


Val a dir que, en el cas d’aquella jornada, es recorda absolutament tot. En bona mesura per la immensa por i perquè la majoria de projectes trontollaren durant forces hores. Per a la majoria d’amics i coneguts tot estava immers en una llarga i esperançada construcció: feina, habitatge, família, compromisos polítics i associatius... i de cop i volta es va envoltar d’una amenaçant fragilitat. Moltes preguntes i cap resposta. Ja hi tornem a ser!, deien els nostres avis.


Fou una sensació de gran abatiment la que vaig tenir aquella tarda-nit. Quin gran desànim en veure que el futur, individual i col·lectiu, es podia alterar de forma tan sobtada i menyspreable. Pel matí treballava a l’Escola d’Arquitectura i per la tarda feia un parell d’hores de classe a secundària/BUP. La meva vocació – fer recerca en el camp de la història contemporània – començava sempre a mitja tarda, llevat dels caps de setmana que ho era a jornada complerta. Molts dies m’escapava a la Casa de l’Ardiaca per remenar diaris antics dins la seva immensa/espectacular hemeroteca. Reconec que ho he explicat un munt de vegades. Disculpeu. Tot just en arribar a l’Arxiu Municipal de Barcelona, Tejero, al capdavant de nombrosos efectius de la Guàrdia Civil, entrava en el Congrés dels Diputats. Els conserges ho seguien per la ràdio i fins i tot reproduïen matusserament alguns passos militars. Aquell personal anà de taula en taula per avisar als investigadors de quina era la situació. Sortiren esparverats. Lògic. A mi ningú em va dir res. De fet, ja vaig entrar informat, a més era un perfecte desconegut i tampoc no tenia cap paper per cremar ni cap carnet per estripar. Em vaig quedar ben sol!. Vaig marxar al cap d’una estona i encara vaig voler visitar al meu amic Joan Barrera que treballava a l’Agència EFE, a la Gran Via de les Corts Catalanes. Amb la seva finesa i categoria em va dir que era un mal dia per xerrar i recordar vells temps. Immensa obvietat. L’Agència de notícies era tot un festival.


Vaig tornar cap a casa després d’aquell singular pelegrinatge. La Mercè m’esperava per sopar. Vivíem en un piset molt acollidor. Feia molt poc que ens havíem casat i els projectes superaven i s’encaraven davant qualsevol rutina i/o adversitat. Ens volíem menjar el món. El silenci i algunes llàgrimes ens acompanyaren una bona estona. Les convincents paraules del Molt Honorable ens donaren un bri de serenor – Tranquil, Jordi, tranquil -- . Malgrat tot estiguérem desvetllats moltes hores. Fou una nit “inoblidable”. Aquesta és una història en minúscules, insignificant i compartida, però sobretot revestida d’una incalculable emoció i preuada autenticitat.




Descarregat l'article

Aquella tarda de dilluns
. Diari de Terra
Descargar DIARI DE TERRA • 53KB



10 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

コメント


bottom of page