top of page

100 anys de l’assalt a laCaixa d’Estalvis de Terrassa


Bernat Pizà Castella

Diari de Terrassa - 20/09/2023



ARXIU BERNAT PIZÀ CASTELLA
Vista de l’antiga Caixa d’Estalvis de Terrassa, al carrer de la Rutlla.

El 20 de setembre del 1923, un grup d’anarquistes va assaltar la Caixa d’Estalvis de Terrassa. Durant l’atracament va morir el membre del sometent Joan Castella. La dictadura de Primo de Rivera va espondre amb mà de ferro: dos dels atracadors van ser condemnats a mort. Terrassa va saltar a les portades dels diaris de tot l’Estat








Una setmanaabans,
el 13de setembredel 1923,
hiva haver el cop
d’estat de Miguel
Primo de Rivera.

Terrassa, 20 de setembre del 1923, dijous. Els empleats treballen tranquil·lament als seus llocs de feina. De sobte, entren a la sala quatre individus, amb la cara mig tapada i criden: “Mans enlaire!”. Els empleats, sorpresos, els obeeixen i són obligats a arrambar-se a la paret. Els atracadors ordenen al director, Nicolau Talló, ser conduïts cap a la caixa de cabals i comencen a buidarla: agafen prop de 3.000 pessetes, però, de sobte, sorgeix un fet inesperat. Uns instants abans, un client que just sortia de la caixa s’ha adonat de la situació i ha donat l’alerta al guarnicioner Joan Castella, membre del sometent, que treballa al seu taller de baster del carrer de l’Església. Castella, pistola en mà, es dirigeix a la Caixa d’Estalvis situada a escassos metres del taller. A les escales de l’entrada, un dels atracadors l’exhorta a entrar. “No entro”, diu, i recula. Se senten dos trets. Un dels atracadors, situat a l’exterior en posició de vigilància, ha disparat, i el de dins ha fet el mateix. Castella cau a terra ferit de mort, en un bassal de sang. Una bala li ha entrat per l’esquena, li ha rebentat la bena cava i ha quedat incrustada just a l’estoig de les ulleres que du a la butxaca del pit.


Alarmats per la situació, els atracadors fugen campi qui pugui. Uns pugen en un automòbil prèviament preparat davant la caixa i baixen a tot gas pel carrer de la Rutlla, entre trets i intents de barrar-los el pas en una fuga de pel·lícula. El resultat: un cavall mort I un veí ferit. La resta fugen corrents pel Portal Nou.


Mentrestant, alguns vianants i veïns recullen Joan Castella i el condueixen a la farmàcia March, on mor instants després. La campana del Sant Esperit toca a sometent i diversos sometenistes es dirigeixen al Raval, on reben ordres de captar els atracadors. Detenen

fins a dotze persones, segons la premsa, tots ells són anarquistes membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de corroborar quartades i escoltar

testimonis, es decideix processar tres dels detinguts.


ARXIU BERNAT PIZÀ CASTELLA
Joan Castella Españó, membre del sometent mort a l’atracament, Josep Saleta i Jesús Pascual Aguirre

La situació política és totalment desfavorable als captius. Una setmana abans, el 13 de setembre del 1923 hi ha hagut el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera. Ja en el seu pronunciament, el general andalús ha promès actuar amb mà dura contra el pistolerisme i el moviment obrer. La situació ocorreguda a Terrassa és idònia per oferir un càstig exemplar. De fet, en un intercanvi de telegrames amb l’home fort de Terrassa, Alfons Sala i Argemí, el dictador li promet que “es farà justícia”, mentre que als periodistes declara que

probablement tot acabaria amb un consell de guerra i l’ajusticiament dels processats. I així és: el mateix dia 20 és nomenat un comandant militar com a jutge instructor del cas, el qual arriba a Terrassa aquella mateixa tarda. El dia 21, a les onze de la nit, a l’Escola Industrial,

són portats davant el consell de guerra sumaríssim Josep Saleta “el nano” de 23 anys, natural de Barcelona, treballador metal·lúrgic; Jesús Pascual Aguirre, de la mateixa

edat, natural de Vitòria, i Joaquim de Marco, tramviari, nascut a Santander. El judici dura tota la nit, fins a dos quarts de set del matí. A la tarda es coneix la sentència: Saleta i Pascual són condemnats a mort, i Marco, absolt per falta de proves. L’execució tindrà lloc l’endemà, dia 23, a trenc d’alba, a la presó de Terrassa, situada a la plaça del Doctor Robert.


A les deu de la nit, es personen a la presó els membres del consell de guerra, el jutge de primera instància i autoritats locals. També arriben dos botxins, responsables d’executar la sentència a garrot vil. Es llegeix la sentència als presos, Saleta sembla tranquil, mentre que Pascual queda molt abatut. Ambdós rebutgen confessarse o rebre assistència religiosa. En apuntar el dia, el pati de pla presó presenta un aspecte tètric: al fons, hi ha muntat el patíbul, elevat, pintat de negre, amb una escala, amb tres pals equidistants, al peu de cada un dels quals hi ha la corresponent banqueta.


A dos quarts de sis, Pascual és conduït al patíbul, assegut i lligat. El botxí acciona la maneta mentre el reu crida “visca l’anarquia!”. El garrot és una eina extremadament cruel: fins tretze minuts després els forenses no en certifiquen la mort.


De fet, un dels fills de Castella, present a l’execució, acaba completament marejant després de presencial la crueltat de l’acte. Cap a les sis, Saleta –que durant la nit, com a darrer àpat, ha demanat un parell d’ous ferrats i una copa de conyac– és conduït a pati. Puja tot sol, serè i fins i tot fa broma als botxins. “Bueno, señores, si es verdad que hay otro mundo, allá nos veremos” i s’asseu a la banqueta. En el moment que el botxí impulsa la anovella, també exclama: “Visca l’anarquia”. Els forenses comproven el pols, que funciona fins a un quart de set, hora en què queda certificada la mort. Una bandera negra a la finestra és el senyal per anunciar l’acompliment de les execucions a una enorme gentada que es concentrava al final del Passeig.


Una vegada complerta la sentència, els fèretres són conduïts en dos carros funeraris fins al cementiri, acompanyats per la guàrdia civil. És de diumenge, 23 de setembre.



ARXIU BERNAT PIZÀ CASTELLA
Fèretres dels executats.

Més enllà de la grandiloqüncia i el dramatisme dels fets, els successos de Terrassa són exemplificadors del que va ser la dictadura de Primo de Rivera. El dictador, admirador del sometent com a eina de lluita contra el sindicalisme revolucionari i de defensa de l’ordre social establert, exportà aquesta milícia armada arreu de l’Estat, fins al moment existent només a Catalunya. La CNT, el sindicat anarquista, va ser fortament reprimit i els seus líders, exiliats. Després de l’assalt a la Caixa de Terrassa i la venjança exemplar per part dels militars de la dictadura, s’acabaren, per un llarg període de temps, els atracaments i els atemptats socials, a l’ordre del dia des del final

de la Gran Guerra.


Descàrrega l'article

assaltcaixa
.pdf
Descargar PDF • 3.22MB




12 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments


bottom of page