top of page

Alfons Sala i l’Escola Industrial de Terrassa


Josep Puy

El Nacional - 11/10/2022






Col.lecció: Família Ventalló Vergés / Autor: Desconegut.
Alfons Sala i Argem

Alfons Sala (1863-1945)


La figura d’Alfons Sala segueix reclamant l’atenció i l’anàlisi de bastants historiadors per tot el que va significar la seva polièdrica implicació en nombrosos projectes i iniciatives a la ciutat de Terrassa i pel seu protagonisme com a genuí representant de la dreta alfonsina a Catalunya ̶ Unión Monárquica Nacional ̶ .


L’herència de Sala –salisme– es perpetuà fins l’època franquista i arrelà en els procediments, les complicitats i les formes, tant en la capital vallesana com en alguns pobles de l’entorn.


Sala fou el representant més emblemàtic de la política local en temps de la Restauració i desplegà un veritable allau de complicitats personals i institucionals que donaren els seus fruits en els terrenys econòmic, polític, social, benefactor... Així com en l’àmbit de la formació i els ensenyaments tècnics.


Sala liderà una interpretació genuïna i singular del que s’ha conegut com a terrassenquisme en una cursa sense treva en la projecció d’un singular model de ciutat, en la defensa dels interessos de la seva burgesia industrial i en les paternals respostes a les reivindicacions i favors dels pobles que configuraven el districte electoral de Terrassa.


Sala liderà una interpretació genuïna i singular del que s’ha conegut com a terrassenquisme en una cursa sense treva en la projecció d’un singular model de ciutat.

Aquest districte tingué el seu inici l’any 1887 i abastava les localitats de Castellbisbal, Ullastrell, Viladecavalls, Matadepera, Mura, Rellinars, Talamanca, Vacarisses, Olesa de Montserrat, Rubí i Sant Pere de Terrassa (annexionat a Sabadell i Terrassa, el 1904) els quals, majoritàriament, recolliren i preservaren les formes i el llegat de Sala sovint no exempts de confrontació i desiguals picabaralles amb els sectors oposats al seu clientelisme electoral, accentuat conservadorisme i ferma defensa de l’ordre social. El foc creuat d’acusacions i retrets, entre salistes i antisalistes, ha persistit fins l’actualitat en alguns pobles i entitats de la comarca.


La influència de Sala i els seus acòlits es va estendre i consolidà amb el pas dels anys. L’activitat política fou una de les grans prioritats però no pas l’única. Va ser escollit diputat provincial en els anys 1888 i 1892. La seva incorporació al Congrés dels diputats de Madrid s’inicià amb la convocatòria electoral de 1893. Va ser un diputat molt actiu en el seu pas per diferents comissions i es caracteritzà per la seva retòrica en nombroses i diverses intervencions plenàries. Representà el districte de Terrassa fins el 1922, llevat del període de la candidatura de Solidaritat Catalana on l’advocat Amadeu Hurtado fou el diputat electe. La presidència al capdavant d’una Mancomunitat residual i “sospitosa” (1924-1925) fou un dels seus darrers càrrecs. Va ser nomenat senador vitalici l’any 1923 i el rei va correspondre la seva fidelitat i conviccions monàrquiques amb l’atorgament del comtat d’Ègara (1926). Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia foren egregis hostes d’en Sala en la seva residència de Ca n’Amat de la Muntanya.


La minsa oposició política davant Alfons Sala va comptar amb algunes notables excepcions representades pels republicans Josep Roca i Roca (eleccions de 1903) i Domènec Palet i Barba (1919-1920). Una inhibidora actitud del diputat dinàstic davant el debat sobre la Llei de Jurisdiccions de 1906 significà un punt d’inflexió vers una radicalització dels seus arguments anticatalanistes i en benefici d’un progressiu discurs ultraconservador i espanyolista. L’ampli repertori de tripijocs i manipulacions electorals foren protagonistes habituals en el darrer tram del període de la Restauració (1917-1923). Anys enrere, el diputat dinàstic havia manifestat que el caciquisme era un dels «pitjors mals» que patia Espanya.


Els primers passos en la seva precocitat política anaren acompanyats de la vinculació amb les principals institucions econòmiques de Terrassa. Sala fou secretari de l’Institut Industrial (1886-1889) i de la Cambra de Comerç (1887-1889) en els anys on Jacint Bosch i Curet va ser president d’ambdues institucions. La major part dels prohoms de la ciutat eren protagonistes d’un endogàmic ball de càrrecs que tenia lloc entre aquelles entitats i també en el Banc de Terrassa i la Caixa d’estalvis. Sala era espectador privilegiat d’aquell repartiment i singular gestió que agafaria nivells de sòlida cohesió i garantida eficàcia davant els nous reptes econòmics i tecnològics.


El foc creuat d’acusacions i retrets, entre salistes i antisalistes, ha persistit fins l’actualitat.

El futur comte d’Ègara fou l’hegemònic representant de la ciutat en el Congrés de Madrid. Esdevingué la persona idònia per defensar i vetllar pels interessos patronals, institucionals i comarcals. No hi podia haver un millor ambaixador. L’escenografia era immillorable. Havia establert un fil directe, fluid i recíproc entre la capital de l’Estat i la ciutat de Terrassa. L’esforç per aconseguir una Escola superior d’Indústries, escola de pèrits, esdevingué un repte sense parió.


L’Escola Industrial de Terrassa

Diverses iniciatives i convocatòries, dutes a terme en la darrera dècada del XIX, a càrrec de les institucions econòmiques de la ciutat, havien llaurat el terreny per crear un ambient favorable sobre la necessitat d’implementar i millorar les activitats formatives i docents a la ciutat. Amb el canvi de segle confluïren un conjunt de factors que foren decisius per a què un projecte cobejat i d’una gran magnitud esdevingués una celebrada realitat.



Col·lecció: Baltasar Ragon
L'Escola Industrial en construcció (1904)


El 1900 naixia el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes com a fruit de la remodelació experimentada en el Ministerio de Fomento. Hi havia una ferma intenció, malgrat les grans dificultats pressupostàries, de donar un impuls de renovació i millora d’un rònec i precari sistema educatiu i alhora plantejar un agosarat desplegament dels ensenyaments tècnics arreu de l’Estat. Álvaro de Figueroa, Comte de Romanones, pertanyent al partit Liberal de Práxedes Mateo Sagasta, fou el segon polític en ocupar la cartera d’aquell novell ministeri a partir del mes de març de 1901. Era un bon amic d’Alfons Sala.


El context i les condicions eren del tot favorables per iniciar una empresa d’una excepcional rellevància i d’important repercussió per a la ciutat i el país. Alfons Sala havia renovat la seva acta de diputat (maig de 1901) i des de Madrid s’airejava una actitud propensa, per diferents i justificades raons, en implementar Escoles elementals i superiors d’Indústries.Sala no dubtà en fer mans i mànigues per transmetre davant el ministre l’interès de la ciutat per aconseguir un d’aquells centres ̶ l’Escola Industrial ̶ .


Alfons Sala fou l’hegemònic representant de Terrassa en el Congrés de Madrid.

El ministre de Instrucción Pública respongué de forma molt positiva l’interès palesat per Alfons Sala, la corporació municipal i les principals institucions de la ciutat. Hi havia molt bona entesa i total predisposició davant un incipient projecte que comptava amb un llarg prolegòmen. El Reial decret del 17 agost de 1901 ̶ Gaceta de Madridde 19 d’agost– s’ocupava d’ una ambiciosa reforma del sistema educatiu i contemplava en el seu article 49 la creació d’Escoles superiors d’Indústries en diferents poblacions arreu del territori. La ciutat de Terrassa figurava en aquella selecció al costat de Madrid, Alcoi, Béjar, Las Palmas, Vigo, Vilanova i la Geltrú, Gijón i Cartagena. En funció de la localitat s’especificava qui hauria de gestionar la posta en marxa de la futura entitat educativa.


S’havia donat un pas gegantí malgrat que la realitat de l’Escola es mantenia encara ben llunyana. Sala era qui hauria de definir l’itinerari d’actuacions dels propers mesos. No hi havia temps a perdre. Caldria anar a Madrid i afrontar, també resoldre, els nombrosos reptes que la designació havia provocat. Els darrers temps foren de molt trasbals per fer realitat un projecte que comptava amb la complicitat institucional i del consistori terrassenc encapçalat per l’alcalde Pelegrí Matalonga. El batlle de la ciutat celebrà d’allò més l’èxit de la delegació terrassenca.



 Col.lecció: Baltasar Ragon / Autor: J. RIU
Alfons Sala i el claustre de professors de l'Escola Industrial (1912)


Ja només calia esperar l’aprovació dels pressupostos per l’any 1902 per endegar les activitats de l’Escola Industrial; a més, la perseverança de Sala havia fet possible que es creés l’especialitat tèxtil –manufactureros– dins el programa docent de les escoles superiors. D’altra banda s’havia aconseguit que l’Escola d’Arts i Oficis s’integrés en el projecte d’Escola Elemental, estudis previs i indispensables per accedir als ensenyaments superiors o de peritatge. L’Escola Industrial englobà, doncs, els estudis elementals i superiors.

El dilluns 3 de febrer de 1902 s’inaugurà de manera solemne l’Escola Superior d’Indústries en un acte celebrat en l’antiga seu de l’Institut Industrial, situada en el Raval de Montserrat.


S’iniciaren les classes de manera provisional en unes dependències de l’Ajuntament i més endavant al carrer de Topete, en l’antiga empresa dels Germans Ballber. El comte de Romanones presidí el 9 de maig la col·locació de la primera pedra del futur Palau d’indústries del carrer Colom i seu definitiva de l’Escola a partir de 1904. En aquell any s’iniciarien els estudis d’Enginyeria Tèxtil després d’un altre titànic i esforç desesperat del nostre personatge.


Els obrers anirien a les escoles elementals i els fills dels patrons i futurs empresaris als centres superiors. Cadascú ocuparia el seu lloc sense sortir del guió.

Sala continuà lluitant des del Congrés dels Diputats o des de Terrassa per aconseguir nous guanys al voltant d’aquell projecte i seguir afrontant inesperades adversitats. En qualsevol cas, les seves intervencions no defugiren mai de la seva singular interpretació respecte el maridatge entre la formació tècnica i l’organització social. Els obrers anirien a les escoles elementals i els fills dels patrons i futurs empresaris als centres superiors. Cadascú ocuparia el seu lloc sense sortir del guió. El progrés i la formació tècnica no estaven renyits amb la seva genuïna interpretació del món laboral, de les polítiques socials i, òbviament, respecte la formació i les “prioritats” de la dona en tota aquella realitat.


Veure l'article




14 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo
bottom of page