top of page

COMIAT

Actualizado: 1 nov 2021

Josep Puy

Diari de Terrassa - 04/03/2021

No és gens senzill resumir en un article el que hauria de ser tot un capítol o qui sap si una àmplia i ben estructurada publicació. Diumenge vàrem dir adéu al Bar Lucense del carrer Infant Martí 119. Ha estat un establiment emblemàtic en el cor de Ca n’Aurell on cadascú dels veïns i dels nombrosos visitants preserva un ric i particular anecdotari. Hores d’ara m’arriben opinions i comentaris de persones i d’indrets ben distants. No podia imaginar aquesta legió de testimonis consolidada amb el pas del temps. No hi ha cap dubte que la constel·lació d’establiments familiars i de proximitat del barri perd un altre singular punt de llum que havia mantingut sempre encès el pilot de la cordialitat i el tracte més amable. Quan abaixa la persiana un bar com el Lucense es tanca un espai de convivència i de germanor amb infinits records i moments inoblidables. Ha estat una part important de la nostra vida. Es tanca un capítol de la història del barri i també de la nostra història particular i més autèntica. Ja cal que ens apuntem bé la localització de tot un munt d’establiments – botigues, barberies, merceries, fleques, bars,..-- si no volem que l’oblit i una contagiosa/amenaçadora amnèsia facin de les seves.


La gent del barri som com una gran família que gaudeix d’espais de trobada – cada vegada en tenim molts menys - per compartir bons moments i també situacions dramàtiques que la vida ens ofereix. La visita diària ens permetia saber les bones i les tristes notícies. Hem rigut molt i també hem plorat quan aquell veí/amic ens ha deixat i ja no el veurem més llegint el diari en una de les taules del bar o assegut en un dels taburets de la barra. Cadascú tenia el seu lloc i el seu horari: els primers clients encara a les fosques o a trenc d’alba, la colla dels meus estimats veïns que hi esmorzaven cada matí, els que s’hi afegien després en d’altres taules, els de la diària partida de cartes, els clients del cap de setmana o els que hi anaven a dinar amb una puntualitat suïssa. El Lucense ha estat el nostre particular rellotge del temps i de la vida. El comiat del proppassat diumenge és també un ferm i sincer homenatge per a molts protagonistes que són part d’un immens teixit fet amb els fils de l’afecte, la senzillesa i l’amistat. L’adéu d’un espai és l’homenatge per a molts d’altres llocs de Ca n’Aurell que oferiren un bon servei i una familiar atenció al llarg de moltes dècades.


Fou el bar de tota la vida per proximitat, autèntica cortesia i per haver alimentat durant molts anys la memòria col.lectiva del veïnatge o dels usuaris del Pavelló de la Sagrada Família/Sferic. Recordo, de petit, com des del bar es regava el carrer per alleugerir la pols que es generava quan l’asfalt era quelcom desconegut. Recordo quan va arribar el primer televisor i com hi anava mogut per la curiositat d’aquell invent que disposava d’un sol canal en blanc i negre. De cop i volta ja es va dir que era en color gràcies a un peculiar suport/filtre que feia que les imatges agafessin una certa tonalitat. La imaginació no tenia límits. Fou el bar de tota la vida amb diferents nissagues d’ascendència gallega al capdavant i que en els darrers 38 anys ha estat gestionat per la família Casás. Recordo molt bé en Julio Casás, pare del Manel, d’en Gabi i en Julio. Era una persona d’una extraordinària bondat i un tracte exquisit com ho és la seva esposa Dolores, una persona molt afectuosa i estimada. Tots han estat partícips, tercera generació inclosa, d’aquesta meravellosa i perllongada aventura. El cap de família era un bon amic del meu pare i s’avenien molt. Ben segur que les vivències i vicissituds que havien patit expliquen algunes complicitats: la migració, l’arribada a una ciutat gran i desconeguda, la primera feina....L’amic Manel ha portat, amb molt de treball, el timó del vaixell durant molts anys. Quan sovint he explicat el seu horari laboral sempre em preguntaven respecte el seu descans nocturn. I quan dorm?. En Manel i la Rosa Maria s’hi han deixat la pell i són els principals protagonistes d’una història que mereix un llibre sencer com aquell que l’amic Nando va escriure a peu dret, amb el taulell com a suport, que presentarem el divendres 21 d’abril de 2006, sota un silenciat televisor, davant l’afecte i l’estima d’ un munt d’amics i veïns. Els mateixos que ara senten i ploren aquest comiat.





Descarregat l'article

COMIAT. Diari de Terrassa. 4.3.2021
.pdf
Download PDF • 53KB



10 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comentarios


bottom of page